El partit dels 123.000 euros i la resta

[Crònica] El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, parla a la ràdio abans d’ahir i fa veure que està sorprès i dolgut. Sorprès perquè hi ha gent, com ara Jordi Puntí, Joan de Sagarra o Bernat Dedéu, que no entén que s’hagin de pagar 123.000 euros ―iva inclòs―a Xavier Bru de Sala per fer de comissari de l’Any Espriu. I dolgut perquè, com tots els genis, se sent incomprès per aquells que només es fixen en el miserable calé i no en la política cultural d’alta volada amb què obsequia, generós i humanitari, el conjunt de la societat catalana. El seu esperit benèfic no té límits. També deixa entendre a l’entrevista que li fan a la ràdio que, si pagant ell de la seva butxaca els 123.000 euros es resolgués la polèmica, s’hi avindria, servicial com és. Sí, ho ha dit, però això no té importància. Quan Ferran Mascarell parla, de seguida notem que no parla ben bé català. De fet, parla en tecnòcrata, una forma particular d’idiotisme lingüístic que retalla i disminueix la llengua de tothom ―a base d’estereotips i de formes semànticament buides― fins a convertir-la en un monyó. En la subllengua de Mascarell les paraules prenen un altre sentit del que ofereix el diccionari. Volen dir precisament una cosa i la seva contrària. Són paraules exactament inexactes, sempre acompanyades d’una corrua de matisos que les neutralitza i col·lapsa en el territori de l’abstracció. Mascarell afina cada cop més el seu personatge, una aconseguida barreja entre director comercial de gran superfície, xarlatà de fira i tirador de cartes.

         L’esperpent, inesperadament, va continuar ahir de la mà de Sergi Pàmies amb un article a La Vanguardia. L’escriptor ha exercit una vegada més de discordant, en el paper que més li agrada, el d’original irreductible. Els seus principis són ferms ―però com que cal fer l’article sempre ens en pot oferir d’altres― i es dedica a fer esgrima retòrica i a relativitzar. Segons Pàmies la raó no la té ningú i ell ha estat capaç de veure-ho, sagaç. Perquè, aviam, ¿fins a quin punt és poc o molt 123.000 euros? Depèn, segons l’escriptor: “Si, quan acabi l’aquelarre espriuenc, tots els catalans d’entre sis i vuitanta anys sabem recitar de memòria part de La pell de brau, venerem el crani hamletià del poeta i parlem i escrivim millor la nostra llengua, serà una inversió rendible.” Segons Pàmies no n’hi ha prou amb criticar el sou de Bru de Sala, s’han d’oferir alternatives: “a partir de quant hem de considerar-ho una inversió suportable? ¿La meitat? ¿Dos terços? I, marcant aquests límits, ¿no trenquem una lògica de mercat que acceptem en molts altres sectors?” Ja que Pàmies ens demana que siguem concrets ho serem. I per ordre.

Primo. L’administració pública, la de qualsevol país, pretén gestionar tota la societat i, sovint, substituir la societat sencera i fins i tot la democràcia amb falsos arguments tecnocràtics i altruistes. Suposadament pel bé comú hem arribat a un Estat megalòman que fa de tot, de banquer, de metge, d’educador, del que calgui perquè té necessitat de legitimar-se i de celebrar-se. Mentre la sanitat funciona raonablement bé, no es pot dir el mateix de l’educació. La nostra escola és una ruïna, la televisió i els diaris són lamentables i el foment de la cultura irrisori. En lloc d’elevar la vida pública millorant l’educació dels seus ciutadans els ministeris o departaments de Cultura no fan altra cosa que propaganda. L’evidència no té excusa. Mentre es distribueixen recursos colossals la cultura catalana és cada cop més precària i pobra. Els nostres estudiants fracassen mentre els gestors polítics de la cultura han establert un règim de prebendes, sinecures i pensions dignes d’un Antic Règim que només afavoreix certes camarilles de suposats creadors, artistes i escriptors. En realitat, no són sinó la claca del poder. Els autèntics creadors, artistes i escriptors fan, tot sovint, la seva feina a repèl de la cultura de masses que promou l’administració pública o, simplement, al marge del poder. Fan llibres, quadres, escultures o pel·lícules i no pas esdeveniments, accions, espais ni instal·lacions que compten amb estadístiques de visites del públic. La cultura oficial és vanitosa, grandiloqüent, monocord i d’escassa qualitat. Per això, la societat civil, en el seu conjunt, se sent intimidada i desorientada, sovint reduïda a la indiferència acultural o a la resistència passiva. Si, per exemple, es formessin bons lectors de literatura voldria dir que s’estarien fomentant ciutadans amb sentit crític, amb prou consciència ètica per enfrontar-se al poder tecnocràtic. Ciutadans que reclamarien la devolució de la gestió pública de la cultura a la societat civil. De la mateixa manera que l’Estat s’ha revelat un pèssim empresari en els països socialistes, en les democràcies modernes ja ha demostrat sobradament la seva incompetència en matèria cultural. Tot allò que l’administració pública no gestioni satisfactòriament com a servei públic ho ha de deixar de gestionar. I deixar de fer veure que els diners que hi dedica serveixen per al foment de la cultura del país. Aquests diners serveixen, en realitat, per a altres coses.

Secundo. Antoine de Saint-Exupéry va acusar en 1938 la iii república francesa d’assassinar els seus petits Mozart per indiferència i incúria. Sergi Pàmies sap perfectament que cap Mascarell ni cap Bru de Sala són una inversió rendible per evitar la nostra indiferència i incúria nacionals. És més, sap molt bé que els diners que reben com a gestors culturals són diners llençats. Sap, com sap tothom que, a més a més, Xavier Bru de Sala té un destacat currículum com a pèssim administrador. Que va haver de sortir del conca ―“una merda com un piano” segons Albert Sánchez-Piñol― per la finestra en haver confós la propietat privada amb la pública i que té un dels historials més lamentables de perversió del servei públic en favor d’interessos espuris. Ja no vivim en el món dels iniciats sinó en el món dels enganyats. L’Any Espriu no s’ha plantejat ―en tenim mostres cada dia als mitjans de comunicació― com una invitació a lectura i a la cultura sinó com un exercici d’instrumentalització política, de la classe més pobra, barroera i adotzenada, confirmant els pitjors tòpics i més inconfessables prejudicis. En l’actual situació econòmica és indecent llençar els diners en l’Any Espriu i en Bru de Sala. És indecent haver publicat el sou de Bru de Sala on no tocava per intentar amagar-lo. És indecent que Pàmies digui que la pasta sigui “l’element morbós” perquè els diners no són morbo, són responsabilitat. I és igualment indecent que Pàmies digui que 123.000 euros és un salari que es podria justificar depenent dels resultats. ¿De quins resultats? I, encabat, ¿de quina lògica de mercat parla Pàmies? Hi ha una subtil diferència entre la General Motors, posem per cas, i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya del que viuen ara Mascarell i Bru de Sala. I aquesta diferència, petita però fonamental, és que de la companyia d’automòbils els haurien acomiadat per venedors de fum. Com els van acomiadar, respectivament, d’rba i d’Edicions Proa.

Tertio. En una democràcia culturalment manipulada la població s’adhereix fàcilment a les idees preestablertes pel poder i, com a molt, manté una prudent distància individualista. En una democràcia amb bona salut, l’opinió pública és desconfiada, rebeca, dissident, refractària, fins i tot repatània i desagradable, tendent a la rebel·lia i a les pròpies idees. A la llibertat, en definitiva. Ja és ben curiós que Sergi Pàmies, amb solvent prestigi d’independència personal i de virtuosisme irònic s’hagi anat adaptant cada cop millor a la pauta moral que representa La Vanguardia. Acabar, com Pàmies acaba el seu article amb el versos més suats d’Espriu és una curiosa manera d’exhibir la seva proverbial mandra professional. I també és ben curiós que l’any 2007 no va voler anar a la fira del llibre de Frankfurt perquè no s’hi convidava també els escriptors en llengua espanyola. Mireu-lo avui, ara, a la fira del llibre de París, entre Juan Goytisolo i Carlos Ruiz Zafón, rialler i content d’ell mateix. Per sobre del bé i del mal, l’autor de T’hauria de caure la cara de vergonya.