[Crònica]“L’home
de lletres és l’enemic del món” deia Charles Baudelaire. Ho és
perquè s’enfronta a la mandra més espessa de totes les mandres,
la de pensar per un mateix. L’home de lletres és el que sempre
desconfia del poder, de les solucions màgiques, de les mentides
consoladores amb què la societat mira d’acontentar-se. Enemic de
la massa i de l’individu. Un home de lletres escriu, sobretot, per
molestar, per dir-li a Alexandre el Gran que s’aparti, que fa nosa,
que tapa el sol, recony.
L’home de lletres és el que no vol quedar bé. “Ser una persona
útil sempre m’ha semblat una cosa horrible”, escriu el cappare
de la modernitat, de la poesia trasbalsada, violenta i incòmoda que
és Baudelaire.
Va ser un
mal fill i un amant tempestuós de dones inapropiades, sempre
desafortunat, maleït. La seva vida és d’una tristesa que commou.
Va morir de manera miserable, víctima de la sífilis amb 46 anys,
però només amb un llibre de poemes, Les flors del mal, va
canviar la literatura per sempre més. Gràcies a Baudelaire ja vivim
permanentment desxifrant símbols, imatges, enigmes. Gràcies a ell
contemplem fascinats l’encanteri del prohibit, de la màgia de les
dones condemnades, dels vampirs i de les tombes, dels divans
estripats, dels cossos nafrats, de les flors esfullades, dels
vaixells podrits als ports, de les dissidències, de les violències
i de les aberracions més íntimes. Gràcies a Baudelaire avui el
rock i la música en general han esdevingut un paradís artificial on
l’egolatria és qui governa. Baudelaire deia que el progrés és
una doctrina de belgues, és a dir, de dropos, d’encantats. De gent
que no confia en ella mateixa.
Baudelaire
és tan incòmode i intractable que ho és fins i tot per a la
modernitat. Perquè aquest pioner de l’aventura moderna és, en
realitat, un antimodern que ens desmenteix i ens escup sempre que
pot. Ens posa en evidència. L’antimodern és l’escriptor
sistemàticament irritant, el que posa en qüestió la modernitat i,
fins i tot, es desacredita a ell mateix. El que desconfia tant de les
bondats de la novetat com dels beneficis de la tradició.
L’antimodern és l’intel·lectual escarmentat, el metge que prova
sempre la seva pròpia medicina abans de recomanar-la i que no deixa
de discutir-la, i fins i tot, de combatre-la. Però atenció, per ser
antimodern cal haver estat prèviament modern. No és el mateix,
posem per cas, parlar malament del matrimoni si has estat casat o si
no. Res a veure amb el reaccionari o l’immobilista, per tant.
L’antimodern és un ex combatent, un fracassat, un desencantat.
Algú que pot parlar amb coneixement d’una fe perquè prèviament
l’ha compartida. Algú que ha penetrat en el laberint dels dubtes
perpetus, de les inquietuds i les contradiccions eternes per no
sortir-ne mai més:
(...)
“La
nit creixia densa com la paret,
i els meus ulls en la foscor
endevinaven com miraves
I vaig beure del teu alè, oh dolçor, oh
verí!
els teus peus adormits dins les
meves mans fraternes.
La nit creixia densa com la paret” (...)
versió radiofònica:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada