L'aventura de J.V. Foix




Vint-i-cinc anys de la mort de J.V. Foix. Recuperem la ressenya L’aventura de Foix
La nova edició de les Obres completes del poeta permet abocar-se a un dels llegats més sorprenents del segle XX.

[J.V. Foix. Obra poètica en vers i en prosa. Obres completes de J.V. Foix, 1. Edició de Jordi Cornudella. Edicions 62. Barcelona, 2000. 848 pàgines]

L’autor: J. V. Foix (Sarrià, 1893-1987) és amb Josep Carner i Carles Riba un dels poetes autènticament grans de la poesia catalana del segle xx. El seu nom s’escriu així, només amb les inicials, tal i com ell volia, com un pseudònim. És un escriptor comparable amb Fernando Pessoa, Ezra Pound o Jorge Luis Borges.

L’obra: Es reuneix en un únic volum tota l’obra lírica en vers i en prosa de Foix. La seva obra dilueix les fronteres entre gèneres, estètiques i modes, del medieval a l’avantguardista, de l’oníric al material. El seu gran tema són els enigmes de la identitat humana i tota la seva poesia és un colossal dietari.


Llegiu els clàssics. Al voltant d'aquesta màxima es construeix una de les aventures literàries més apassionants de tot el segle xx; la del poeta avantguardista que va aconseguir el que semblava impossible, contradictori: ser clàssic i modern alhora. Com molts altres avantguardistes dels anys vint, J. V. Foix abomina de l’academicisme però no el confon amb el clàssic, amb el que és modèlic i atemporal, amb la tradició. La distinció és molt important. Tot sovint se solen barrejar tots els moviments d’avantguarda i les seves diferents realitats (Foix se’n en reia en un llibre periodístic intitulat, precisament, Allò que no diu ‘La Vanguardia’) i, fins a l’arribada del futurisme i del surrealisme l’avantguarda literària no va ser ni destructiva ni anticlàssica. Ni Apollinaire, ni Pierre Reverdy n’eren, i sí que ho van ser, en canvi, aquells desaforats neoromàntics dits surrealistes, amb André Breton al capdavant, un escriptor cafre que propugnava ni més ni menys que la destrucció del llenguatge. “En un país tan profundament surrealista com és aquest, només he conegut una persona que no en fos, i jo sóc aquesta persona” afirmava Foix a qui el volgués creure. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, sentenciava. 


Perquè era català, Foix tenia alguns avantatges en el context de les avantguardes europees, i això ho va entendre ben aviat i no com Salvat-Papasseit. Alumne de Fabra i seguidor de Carner i de Riba, profundament catalanista, Foix mai no podia pensar en subvertir l’ordre lingüístic per dues raons ben poderoses: perquè el català no tenia cap ordre que s’hagués de combatre (la reforma fabriana acabava de començar) i perquè Foix mai no va ser un autor romàntic, sinó un tafaner sense límits, un innovador constant i dinàmic. La seva aventura intel·lectual s’assembla, en bona part, a la d’Ezra Pound, paladí de la recuperació del renaixement italià i dels trobadors provençals. Foix ho tenia molt millor que l’escriptor nord-americà: podia escriure en una llengua moderna que havia evolucionat molt i molt poc; era gairebé igual que el provençal antic i molt propera a l’italià del Dant.


Escriure en català aplegant la seva tradició medieval amb les noves formes de les avantguardes va ser una d’aquestes bones idees que només els genis acostumen a produir cada molts anys. Amb aquesta formidable eina, amb el seu sentit de la llengua, la seva obsessió per la forma, el coneixement de la llengua antiga, Foix s’aboca a la reflexió sobre el temps i els seus paranys. Assimilant el món medieval al trepidant món de les avantguardes aconsegueix aturar el temps, experimentar l’intemporal, l’etern. No és un medievalitzant com Gerardo Diego o Guerau de Liost. Foix és literalment el geni, el que s’enfronta a l’opinió d’Heràclit i afirma que el pas del temps només és aparent i que és fal·laç l’experiència que se’n deriva. El passat i el present es confonen en el perenne, i només es viu l’instant, el fragment temporal que, en realitat, percebem. La poesia de Foix és testimoni d’aquesta experiència.


Com passa amb Borges o Pessoa, se situa en el nivell dels grans textos europeus sobre el problema de la identitat moderna de l’home i sobre la funció de l’escriptura. “Quan dic ‘jo’ vull dir ‘nosaltres’ ” diu una altra cèlebre màxima de Foix. Sens dubte, perquè, com Pessoa, el poeta català dramatitza “em gente”, a través dels seus personatges, el problema de la identitat, tot parodiant el gènere memorialístic amb to de dietari que conté la seva obra. De fet, no és més que un immens dietari, presentat amb formes ben diverses, i peculiar perquè dubta seriosament de la solidesa de la identitat individual. Almenys fins que l’ésser humà no desconfiï raonablement dels perills de la cultura. En opinió de Foix, la funció dels llibres és esperonar el pensament, lliure i vital, i mai no substituir la vida. “¿Per què tant de llibre mort a la fossa de la biblioteca? Versaires i metròmans, ¿qui us fa escriure en comptes de viure?”. De tant clàssic, això sí que és ben modern.

Una edició polèmica

Se’n parlarà molt d’aquesta edició de Foix. En primer lloc perquè és anònima, tot i que estigui ben clar que ha estat feta per Jordi Cornudella, el prestigiós poeta i erudit. El seu nom no hi és com a autor de l’edició sinó com a responsable de les notes i comentaris al text que fan més d’un centenar de pàgines. I, en segon lloc, perquè Cornudella edita Foix d’una manera ben contradictòria. Per una banda, millora indubtablement el text que fins ara coneixíem, incorporant nova documentació i noves propostes de lectura. Però per una altra banda, rebutja sistemàticament l’edició canònica de Foix, la realitzada durant catorze anys per Jaume Vallcorba (Quaderns Crema) i reputada com la millor.


Cornudella nega, contra l’evidència, l’íntima relació que hi va haver entre el poeta Foix i Vallcorba i els resultats d’aquest important treball. Així, l’edició de Cornudella que podria haver esdevingut la més curosa i fiable, si hagués incorporat el treball de Vallcorba com incorpora, en canvi, treballs anteriors, és avui una edició coixa. Manté molts dels famosos errors de forma del poeta de Sarrià (rimes impròpies, versos hiper o hipomètrics, concordances de gènere errònies, confusions entre paraules) tot i les esmenes que Foix (obsessionat per la perfecció de la seva obra) va indicar expressament a Vallcorba. L’edició de Cornudella, formalment molt bonica, esdevé així poc operativa en els passatges dubtosos.








[Publicat a La Vanguardia el 26 de maig del 2000. Traduït i amb esmenes]





Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:
El decàleg per llegir Foix:
Sobre el llibre Telegrames de J.V, Foix: 


1 comentaris:

  • Blogger says:
    20 de juliol de 2017 a les 20:15

    New Diet Taps into Innovative Plan to Help Dieters Get Rid Of 12-23 Pounds within Just 21 Days!